4t dia: Itziar - Zelaia

4t dia: Itziar - Zelaia

Distància:   28,01 km

Desnivell + :     816 m       Desnivell - :  880 m

El dia es desperta assolellat com ahir. Després d'esmorzar passem pel poble d'Itziar que tenim just a sobre. Ahir a la tarda vam tenir temps de fer-hi una volteta. En un dels racons, sota l'església hi ha un petit parc on destaca una escultura de ferro o acer. De seguida em recorda l'estil del meu amic Ángel Camino. M'hi arribo i ho entenc tot: és una peça d'Oteiza, un dels seus mestres. Fem algunes fotos. La silueta estilitzada destaca en el fons marí que hi ha darrere seu. Es diu "Amatasuna" (Maternitat):  "La escultura como hueco materno". Tinc un record per l'Ángel abans de seguir el camí d'avui.

   

L'ésglésia mereix també una petita nota. Estava tancada i només vam poder veure-la per fora. Destaca per les seves mides en un poble tan petitó. En plafó explica la importància de la Mare de Déu d'Itziar per als bascos. I una curiositat: què hi fa aquesta bola al mig de la paret?

   

  

A la darrera foto podeu veure la silueta de l'església d'Itziar. No hi veieu res estrany? Com és que en Pep torna cap al poble? L'explicació és ben senzilla: algú s'ha oblidat una cosa a l'hotel i què fem? Doncs demanar un cop més els serveis del Feced Globo! Aquesta bici elèctrica és una mina!! 😍

Però, engeguem la ruta d'una vegada. Avui començarem... baixant fins a Deba. Primer carenejant per baixar després, en poc més d'un quilòmetre, els dos-cents metres que hi ha fins al nivell del mar. Entrem a Deba i, tot passejant, ens aturem davant l'església. Està oberta i, tot i que per fora és molt austera, per dintre ens sorprèn moltíssim. És una mostra de la potència d'aquesta antiga vil·la marinera al segle XV amb el comerç de la llana de Castella i els beneficis de la pesca de balenes a Terranova. Al segle XVII va ser policromada. Aquesta coloració que tant ens sorprèn és ben visible ja a la mateixa portada. Preciosa.

  

  

I si la nau de l'església és espectacular, el claustre no es queda enrere:

Al plafó exterior -què faríem sense els plafons informatius?😅- per acabar-ho d'adobar, diu que les seves mides exteriors i interiors segueixen la coneguda com a proporció àuria (d'or), una mena de relació matemàtica molt present a la natura -a les espirals dels cargols o al nostre propi cos, p. ex.-  i que, des de l'antiga Grècia, ha estat present en moltes arts (música, dansa, pintura, escultura, arquitectura...). A qui, com jo, li apassionin aquests temes trobarà molts més detalls curiosos en aquest enllaç.

                        

Sigui com sigui és un claustre preciós. I -abusant de la vostra paciència- acabo amb dues perles més. Una representació d'una Mare de Déu que vaig trobar especialment bonica. I l'orgue, que vaig descobrir gairebé per casualitat abans de marxar. Construït el 2009 als tallers  G. Grenzing de gran reputació, sembla. (ho diu el plafó, és clar).

   

Després d'aquesta visita artística vam acabar d'atravessar Deba. Primer ens vam trobar amb la platja. Com totes les d'aquesta zona molt bonica.

I, ja sortint de la ciutat i tot passant el pont sobre el riu, ens va cridar l'atenció aquesta estructura d'escales per arribar a les barques quan hi ha marea baixa.

 

I, sortint de Deba, ja hi tornem a ser: una rampa duríssima que en menys de dos-cents metres en guanya 50 d'altitud, i en cinc-cents més arriba fins als 90 sobre el mar. Les fotos no fan justícia però aquí van.

        

De seguida tenim Deba als nostres peus. Aquest país és així: ara ets a tocar del mar i en un plis plas el tens allà baix. 

    

I, de cop, des de les altures, ja tornes a veure el proper poble. És Mutriku. Famós  pel surf i per les piscines naturals. La baixada, també -com sempre- vertiginosa, ens acondueix a la vila. Passem per la plaça on hi ha mercat de productes de la zona (formatges, fruites, melmelades, artesania tèxtil...). A l'entrant d'una casa un gat fa la migdiada ben espaterrat.

 

I arribem al port i allà descobrim les piscines naturals. 

El nostre camí s'enfila per una curiosa instal·lació que en succesius tombs -com en una espiral- ajuda a salvar el desnivell creat per un túnel de carretera. No sé si m'he explicat gaire. Tinc foto però no sé si us ajudarà a entendre-ho més. Un cop dalt veiem una altra de les platges de flysch negre de Mutriku. Com que ja sou uns experts no us explico què és.

  

La ruta s'enfila uns 170 m sobre el mar entre alguns càmpings i cases de "luju". Trobem alguns passejants. Sembla que ja ens hem acostumat a aquestes vistes i ja no ens impressionen tant. Al cap d'uns quilòmetres, però, toca baixar un altre cop. Els darrers metres d'un sender realment complicat ens aboquen a una carretera. Estem a tocar d'un altre càmping, el de la platja de Saturraran. I un missatge ben explícit recorda a turistes i autòctons que estem a terres basques.I arribem a la platja amb un pàrquing ple a vessar de cotxes. Una mena de passeig marítim ens porta de la platja de Saturraran a la d'Ondarroa. I aquí decidim que be val una aturada. Mentre uns es banyen d'altres van a buscar begudes per fer un mos, que ja és l'hora. La platja, ampla, està plena de gent que gaudeix d'un dissabte d'agost assolellat.

Una mena de passeig marítim ens porta de la platja de Saturraran a la d'Ondarroa. I aquí decidim que be val una aturada. Mentre uns es banyen d'altres van a buscar begudes per fer un mos, que ja és l'hora. La platja, ampla, està plena de gent que gaudeix d'un dissabte d'agost assolellat.

Com a postres un gelat i després ja sabem què ens espera de nou. Pujar de valent.

  

Al cap d'una estona ja estem un altre cop dos-cents metres amunt i prenem una carena que ens acompanyarà durant la resta de la tarda.  És una zona molt boscosa, de pins, roures i altres espècies introduides com el roure americà i, sobretot la criptomeria (cedre japonès) i la sequoia. Per no parlar de l'eucaliptus també molt estès. Faig aquestes observacions assesorat pel meu tècnic forestal de capçalera, el Feded que aquests dies té vacances i es dedica -com heu vist- a fer de repartidor a bicicili. (Per cert, sembla que aquí també tenen problemes amb la gestió forestal).

       

I així, anem ciclant per aquestes forestes on, amb el Mallo, trobem una font amagada que el wikiloc ens indicava en una petita collada. 

    

A la fi aquest carenejar ens deixa en una petita carretera. Comença a ser hora de buscar allotjament. Toca prendre el mòbil i fer la recerca. Avui tornem a tenir sort i, després de remenar una estona acabem trobant lloc gairebé a tocar d'on som (i sense pujades!).  És un municipi que s'anomena Zelaia. El mar s'endevina a prop, baixant el coster que tenim davant. El nucli principal -quatre cases al costat de l'església- té dos bars (que després visitarem) i un hostal ben acondicionat a la part baixa d'un edifici comunitari. L'amfitrió ens acondiciona en dues habitacions (la de les dones i la dels hòmens). Un cop dutxats prenem la cerveseta en el bar de davant però després anirem a sopar a l'altre que hi ha una mica més enllà. Un cubà molt amable en atén a la seva manera -no sembla gaire del gremi- i sopem tot recordant èxits dels 70: Fórmula V, Los Diablos i perles com aquestes. Avui anirem a dormir d'hora.