Resum

8è dia: Zumárraga - Beasain

 

8è dia: Zumárraga - Beasain

Distància:   15,26 km

Desnivell + :     39 m       Desnivell - :  258 m

7è dia: Bilbo - Zumárraga

7è dia: Bilbo - Zumarraga 

Distància:   81,95 km

Desnivell + :    1189 m       Desnivell - :  847 m

6è dia: Gerekiz - Bilbo

6è dia: Gerekiz - Bilbo

6è dia: Gerekiz - Bilbo

Distància:   35,69 km

Desnivell + :     1084 m       Desnivell - :  1048 m

Comencem el dia envoltats per una boira humida que, pràcticament, només ens deixa veure un tros del camí que tenim davant nostre. Comencem avançant per una pista però poc després el camí es va tancant i ens fa fer alguns tobogans.

    

Acabem anant a parar a una carretera asfaltada on coincidim amb una parella que està seguint el camí de Sant Jaume. No acabem d'entendre en quin sentit, sembla que van al contrari que nosaltres però diuen que van a Bilbo, com nosaltres. Són italians. Els veiem marxar i nosaltres seguim el nostre track que, de seguida ens fa abandonar la carretera i seguir una pista entre boscos on ens apareix de tant en tant alguna casa. Unes cabres ens miren ajagudes com dient: d'on surten aquests ara?

Al cap de poc tornem a trobar la carretera que porta directament a Bilbo. La seguim un parell de quilòmetres i la tornem a deixar per endinsar-nos per uns prats on el track no ens deixa clar per on passar. Moment d'empènyer la bici i d'atravessar unes quantes tanques per al bestiar. I ja sabem què vol dir això: desmuntar alforges i aixecar bicis.

    

Més endavant un altre pas estret estret...  amb un cartell que ens fa pensar perquè ens ho compliquen tant.

 

  

Tot això ho fem per una carena que ronda els 300 m d'altitud però el camí emprèn, de cop, una baixada força pronunciada que ens obliga a fer-la a peu, per si de cas.

Anem a petar a una pista però la deixem, no fos cas que tinguéssim un camí massa bo. 

I el que ara ens trobem és un tram on les pluges d'aquests dies han creat molt bassals que costen de travessar i ens obliguen a fer algun equilibri per no acabar xops.

 

En un d'aquests verals ens topem amb una vinya (txakolí?). Sembla que estan començant la verema. 

            

Al cap d'una estona el camí s'obre per la nostra esquerra i ens deixa veure al fons una plana que atravessarem per Aretxalde abans d'enfilar-nos als puigs de Ganguren (477 m) i el Mont Abril (382 m). I des d'allà baixarem directes a Bilbo.

Però mentre ens endinsem en aquests boscos comencem a trobar senyals de treballs forestals que ens conviden fer marxa enrere. Val més la pena perquè el camí s'estava complicant amb els reguerots provocats per les màquines.

    

5è dia: Zelaia - Gerekiz

Al "bosc animat" d'Oma

5è dia: Zelaia - Gerekiz

Distància:   52,60 km

Desnivell + :     1052 m       Desnivell - :  1048 m

El dia es torna a llevar assolellat, amb una mica de calitja de cara al mar que s'anirà aixecant al llarg del matí. 

Just al costat de l'església hi ha un camí adoquinat que després sabem que és una "pista" d'arrossegament de pedres, un altre dels esports rurals bascos. En una banda hi ha algunes de les roques utilitzades i un plafó explicatiu malmès pel sol. Tanmateix s'hi entreveu una foto il·lustrativa.

 

Després d'un bon esmorzar a l'hostal comencem la ruta, avui baixant!  En poc més de 4 km desfem els 180 m que ens separen del nivell del mar on hi ha Lekeitio, la primera parada del dia.

Lekeitio és una altra vil·la marinera, amb un port i una platja molt bonics. A uns centenars de metres es veu un illot força imponent. S'hi arriba a través d'una passarel·la de pedra que deu quedar coberta amb la marea. Al nostre costat hi ha un preciós parc just sobre la platja.

Ens aturem per veure l'església però estan fent missa -és diumenge- i no entrem. A l'amplíssim porxo hi tenen una llarga col·lecció de plafons que expliquen la història de la ciutat a tots nivells (històric, cultural, folklòric...). Ens hi entretenim una estoneta, no massa, que això tot just ha començat!

   

  

Deixem Lekeitio i remuntem a poc a poc -avui no trobem rampes!-  el riu Lea. És un tram molt bonic i tranquil. Com altres cops ens trobem gent que hi passeja, camina o corre. De cop apareix el que sembla un cementiri de barques. Els colors que encara mantenen i el verd del voltant pinten un quadre interessant.

En un costat del camí, darrere una tanca veig un ruc amb una cria molt petita. M'aturo, i mentre li estic fent fotos, un dels passejants em diu que només té tres dies. Se'l veu encara fràgil damunt d'aquestes llargues potetes.

    

El camí serpenteja al costat del riu. En alguns trams hi han posat unes passarel·les de fusta que el fan encara més encantador. Tampoc ens escapem d'alguna rampuadeta, tot i que són molt curtes.

    

Un petit salt d'aigua i un pont sobre el riu sempre són una bona excusa per a parar una estona i fer algunes fotos. Fins i tot una mica de "postureig".

  

  

De tant en tant cal empènyer la bici en algun lloc, però no gaires.  La veritat és que és un camí molt agradable. Continuem trobant-nos passarel·les de fusta per a salvar algun tram arran de riu. 

    

    

I així arribem fins a Aulesti. A partir d'aquí comença la pujada del dia, i forta. Estaria bé menjar alguna coseta abans. Tot i que és diumenge al final ens indiquen un bar on podrem menjar uns pintxos deliciosos. Tan deliciosos com amable és la propietària amb qui xerrem també una bona estona. Ella mateixa ens avisa que ens esperen uns trams molt forts.

I a fe que ho són. En un primer tram d'uns 600 m pugem uns 60 de desnivell. El càlcul és fàcil: una mitjana del 10%. Però us asseguro que hi havia rampes molt més dures, almenys del 15%. Les fotos no fan justícia, com sempre. Cadascú va al seu ritme, aquí no hi ha altra manera. I quan sembla que no pots més, zigzagueges.

  

Al final arribem a un petit nucli, Narea, i ens ajuntem i prenem un petit respir. Encara ens queda la darrera rampa, tan dura - o més - que les altres. El rètol ens marca la direcció: Gernika. A la dreta, la casa amb teules grises que havíem vist des d'Aulesti mentre ens menjàvem aquells pintxos. 

Més tard, quan preparava aquest blog he vist que vam passar pel costat d'un "Hórreo" històric, l'hórreo de Goitia (s. XVI),  però estàvem tan exhausts que ni el vam veure. Aquí podreu saber més. 

Compareu la foto del Mallo i la que he trobat per internet (al fons de la primera foto es veuen també les cases on ens vam aturar): 

 

Sort que al cap de poc arribem al punt més alt i ens trobem en una mena de barriada amb cases disperses que tenen un cert luxe. Es diu Lekerika. 

Fem una paradeta i gràcies a un plafó -visca els plafons!- sabem que tenim una ermita a tocar. Ve de gust deixar la bici un moment i caminar una miqueta, res, un centenar de metres, fins l'ermita de Santiago. Petita, amb el seu porxo corresponent, en un racó deliciós.

 

 

No té campanar però sí campana. Està just sota el teulat del porxo i s'estira amb una cordeta que sobre la porta (fixeu-vos en la foto del Mallo).

Un altre plafó ens indica que som als barris de Lekerika - Merika - Elexalde i que, al llarg d'un quilòmetre i mig anirem trobant: una ermita (ja l'hem vista!), una font i uns antics safareigs (aquests encara no). Es tracta d'una "Via d'ús compartit" antre vianants i ciclistes i està ben marcada a un costat de la carretera amb un color ben llampant. Un passeig per -ho diu el plafó- : "anar caminant fins a l'ajuntament, la biblioteca..., per fer exercici saludable, per gaudir d'espais d'interès, per trobar-se i parlar amb els veïns..." Tota una filosofia de vida, oi?

Decidim fer-los cas i ens anem aturant, primer als safareigs i després a l'antiga font. Espais d'un passat molt més senzill i auster que el nostre, segurament més dur, però segurament menys estressat. (veig que se m'ha encomanat la filosofia del plafó)

 

   

Ens deixem portar per aquest "passeig" tan bonic i tranquil. És un dels regals de fer rutes en bici: deixar-te sorprendre per llocs i moments on el temps -sobretot la pressa- sembla aturar-se. I així continuem tota la tarda.

Després d'Elexalde el camí s'enfila una mica sobre la serra. Estem ja en plena reserva d'Urdaibai (però encara no ho sabem), la reserva de la Biosfera que protegeix la desembocadura del riu Oka a Mundaka que, a partir de Gernika forma un estuari amb uns aiguamolls on viuen molts ocells o hi són de pas.

La descripció ens avisava que podríem trobar fang i bassals. I així és. Més d'un cop hem de fer una petita marrada per a superar-los.

Un dels atractius de la ruta d'avui era el bosc d'Oma, també anomenat "el bosque animado" que trobem cap a la meitat d'aquesta serra. Es tracta d'un bosc pintat per l'artista basc Agustín Ibarrola de manera que les pintures dels troncs, vistes des de punts determinats, conformen una figura (geomètrica, animal, humana, abstracta). Ibarrola el va fer entre els anys 1982-1985 i el 2013 va haver de ser restaurat, amb el permís de l'autor, per corregir els canvis que el pas del temps (no oblidem que els arbres són vius) havia causat. 

Després d'un mos -avui no hem parat per a "dinar"- i de lligar un allotjament a Gernika, fem un passeig. La veritat és que és molt bonic i impactant trobar-te envoltat de totes aquestes formes i colors. 

  

Després d'aquesta passejada tan artística seguim la ruta amb la intenció d'arribar a la cova de Santimamiñe. Però no tenim sort. Ja no hi ha entrades. I de fet, potser millor, perquè encara ens queda un tros fins a Gernika i no volem arribar tard a la casa.

Pel camí, ja a tocar de la ciutat, la ruta atravessa els aiguamolls que forma la ria de Mundaka. Recordeu: estem en plena reserva d'Urdaibai. I de cop apareix davant nostre un edifici amb un rètol curiós: "International Airport for birds". Un cop a casa ho he buscat. És un espai d'observació, protecció i divulgació de la riquíssima fauna ornitològica que acull la reserva. Si en voleu saber més, aneu a aquí. 

Per desgràcia nosaltres no tenim temps. Ja ens hem entretingut veient el castell d'Arteaga, una construcció neogòtica del segle XIX. Va pertànyer a Eugenia de Montijo -dona de Napoleó III de França- però avui dia és un establiment hoteler "de luju". Mireu, si no:

    

Però nosaltres ja tenim on passar la nit. O això ens pensàvem... Mentre circulem per les passarel·les que permeten veure la zona d'aiguamolls rebem una trucada i quedem sense paraules. Ens diuen que han anul·lat la nostra reserva perquè no hem fet cas als avisos del "check in". Els expliquem que estàvem en ruta amb bicicleta -ja ho sabíem- i que pensàvem que faríem les gestions quan arribéssim. I que, per cert, ja érem a tocar de Gernika. Res, que ja no podien tornar a fer l'entrada. Ens quedem molt tocats i amb ganes d'haver-los dit alguna cosa més forta. No toca cap més opció que arribar-nos a Gernika i mirar què podem fer.

Però Gernika és una ciutat ja molt gran i turística i tots els possibles allotjaments o estan tancats o estan complets. Desolats. Però és sempre en moments com aquests que apareix alguna sortida. Hi ha un alberg de pelegrins a uns 8 km i caldrà fer un desnivell d'uns 200 m. Malgrat el cansament i el malhumor pugem a la bici i atravessem Gernika pensant que la ciutat no en té cap culpa i que ens hagués agradat visitar-la (especialment el famós roure) però ara el que tenim ganes és d'arribar a lloc i descansar.

Aquest darrer tram es fa dur, especialment la pujada -quan no les esperes sempre costen, les pujades- però finalment arribem a l'alberg de Gerekiz. La mestressa, una dona amb caràcter i sense pèls a la llengua ens rep i ens avisa que no ens podrà donar sopar però sí begudes (a aquestes hores ja no esperava ningú més), ens acompanya a les habitacions i, després d'una dutxa més agraïda que altres cops, mengem del que portem nosaltres. Al nostre costat hi ha uns francesos que fan el camino amb bici elèctrica i d'altres pelegrins que feinegen per la casa. Un d'ells ens explica les seves històries de quan era més jove i havia pedalat per tota la península ibérica. 

Anem a dormir aviat. Estem rendits però contents. Malgrat tot ha estat un dia ple de coses boniques. Al final s'ha resolt tot i, a més, estem ja en el camí que demà pendrem cap a Bilbo.

Xerrant amb la... l'endemà al matí